Amor Prohibido

Ahir quan ja estava jo acabant en el camp, la gossa que passa cada vegada més temps amb mi, va fer-me senyals perquè li òbriga la porta i es va anar del meu camp primerenc, cosa que no fa mai, a no ser que escolte a la seua gent (veïns meus). Bé, em vaig dir (ja que la soledat et lleva a parlar-te més del normal o saludable), hauran vingut sense haver-ho detectat jo. Però no anava cap a la seua casa. Bé, em vaig dir, haurà escoltat alguna altra cosa interessant.

No ho vaig pensar més, vaig acabar i eixir cap al camí d’alt. I allí dalt, a uns 200 metres del meu camp, uns 15 o 20 minuts després, ja prou de nit, va estar ella, interceptant-me, cosa que mai havia fet. Uuuf, em vaig dir, està pràcticament invisible, i si ve un cotxe, què passarà?, que allí no és el seu lloc. Ella és del barranc, no del camí d’alt, terre inconnue, la gent d’allí no la coneix. Li vaig indicar que torne a casa, ‘a casa’, li vaig dir, però clar, assenyalant la direcció contrària a la normal.

I ella es va posar al costat de la bici a córrer amb mi, exactament com feia Xakti, cosa què és per a trencar-me el cor. A més, 5,5 km definitivament no pot córrer. Vaig parar una 2a vegada a dir-li, ‘adeu, bonica, tu vas a casa‘. I vaig pedalejar a tota velocitat cap al poble, amb una sensació terrible d’abandonament mutu, a la meua casa tan buida com la seua.

Aiiii, perdre el cor a un labrador és un martiri total.